Borja de Riquer i Permanyer

El llibre fa una anàlisi històrica de la relació política entre Catalunya i Espanya des de principis del s. XIX fins a la guerra del 1936, en base a textos divulgatius presentats per l'historiador en diferents ocasions (capítols de llibres, articles, discursos i presentacions), anàlisi que es posa en relació amb esdeveniments del procés d'independència iniciat el 2010. La primera part del llibre són textos llargs i detallats, que descriuen amb rigor d'historiador, però amb format divulgatiu i una visió personal de l'autor (no acadèmica, diguem-ne), les diferents etapes històriques. La segona part són textos curts, articles la majoria d'ells, escrits a partir de 2011, que fan anàlisi política del procés, en base a referències històriques que, en la majoria de casos, s'han analitzat en la primera part.

M'ha interessat descobrir que bona part dels desencontres i problemes en la relació política entre catalans i espanyols que patim en l'actualitat no són nous d'ara, sinó que vénen de molt antic. I algunes situacions que hem viscut els darers anys ja s'havien donat prèviament, en circumstàncies molt similars. M'ha apassionat trobar paral·lelismes històrics, situacions comparables o anàlogues, o personatges oposats o contradictoris.

S’hi aborda des de la confusió eterna espanyola entre unitat i uniformitat; les dificultats eternes dels diputats catalans a les corts de Madrid; o campanyes de tergisversació informativa, o de desinformació, llançades des de Madrid davant les propostes catalanes; o el replegament conservador català en diferents moments històrics, en aliança amb la involució espanyola a canvi d'acoseguir concessions puntuals i sempre acceptant la subordinació política; el fet que els dirigents polítics espanyols s'estimaven més la seguretat del retard social i econòmic que l'aventura 'perillosa' del progrés", o la involució ideològica i la repressió política en els diferents moments en què el progrés auspiciat pels catalans provocava contrareformes autoritàries…

S’hi detecta que el diferent grau de desenvolupament econòmic i la diferent natura de les relacions i dels conflictes socials entre Catalunya i la resta de l' estat no és nou d’ara, sinó que vé de molt antic, així com els impediments dels diputats catalans per a poder desenvolupar projectes igualitaris, industrialistes, o per a facilitar la inversió productica en la indústria, o l’ incipient sindicalisme xocaven amb la realitat que a la resta de l’estat no es plantejaven aquestes problemàtiques encara.

L’autor descriu com Valentí Almirall, a l'inici del catalanisme, ja parlava de la modernitat de Catalunya i el retard espanyol, i s’endinsa en el retard econòmic i moral de la societat espanyola en diferents moments; de la constitució de Solidaritat Catalana; dels fets del !Cu-Cut! (1905) com a exemple paradigmàtic de les accions violentes dels militars; de l’anticatalanisme present a totes les èpoques; del ressorgiment del militarisme amb la Llei de jurisdiccions (1906); de les grans manifestacions en defensa del catalanisme que ja es produien tan aviat com el 1906 (com la del Saló de Sant Joan, amb més de 200.000 persones!). Parla també de Joan Prim, de Prat de la Riba i la seva defensa de la llengua catalana com a element essencial de la nació catalana; d’ Eugeni d' Ors, de Francesc Macià i de Lluís Companys entre d’altres. Es deté en la figura de Francesc Cambó, de qui analitza amb detall l’evolució política, i en contraposa el seu compromís polític amb el de Lluís Companys.

M’ha agradat com explica el moment d’eufòria col·lectiva del 14 abril de 1931 (que jo he comparat amb el sentiment d’emacipació i llibertat de l’ 1 d’octubre del 2017), moment de defensa dels valors republicans, democràtics i la cultura cívica: de respecte a la diversitat i als adversaris polítics. Però també parla de la nefasta tradició intervencionista dels militars espanyols o de la judicialització de la política (que té un primer precedent important en els fets d'octubre de 1934, amb el recurs dels ‘isidres’ al Tribunal de Garanties Constitucionals), o dels conflictes institucionals entre institucions catalanes i espanyoles, així com entre diferents poders de l'estat (judicial front a legislatiu o executiu).

En relació amb aquest substrat històric s’aboca nova llum sobre l’evolució política a partir de la la trancisió, i en fets com el "café para todos" o la sentència de Tribunal Constitucional sobre l' Estatut de 2006, per exemple, s’hi roba una clara continuïtat històrica. Té la tesi que les crisis polítiques espanyoles són a oportunitats per a Catalunya. Descriu el nacionalisme espanyol com a creença integrista, amb una visió mística de la indissolubilitat de l'estat (allò de "la indisoluble unidad de la nación Española" i "la patria común e indivisible de todos los españoles") que frega l’absurd.

En els articles d’actualitat parla de fts molt diversos, des de l’herència política de Jordi Pujol, després de la seva confessió sobre la deixa familiar, a de les diverses eleccions plebiscitàries que s’ha succeït els darrers segles a Catalunya; o de la quantificació de la repressió franquista i reparació històrica, amb de la necessitat de la memòria històrica i d’institucions com el Memorial Democràtic.

A l’epíleg fa un breu repàs dels fets històrics des d'Aznar cap al present, del "cas dels catalans": Rajoy, Mas, ANC i Òmnium, Via Catalana, 9-N (de 2014) i Carles Puigdemont, entre d’altres.… (mais)